Lev Tolstoi 
Tres novel·les breus 
Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat

‚D’acord, seràs més cèlebre que Gógol, que Puixkin, que Shakespeare, que Molière, que tots els escriptors del món… ¿I què?‘ Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d’esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat.

Les cavil·lacions de les grans novel·les —l’amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d’introspecció. I mentre algun assaig de Tolstoi produeix un revulsiu moral en figures del segle XX tan imponents com Gandhi, les seves novel·les breus són l’estrella del pastor per als grans escriptors de totes les tradicions literàries.

A les mans d’Arnau Barios, que ha traduït vívidament Txékhov i Puixkin, aquest destil·lat de música de cambra es converteix en la millor resposta a les ratlles que Turguénev enviava a Tolstoi des del seu llit de mort: ‚Li escric només per dir-li que he estat feliç de ser el seu contemporani i per expressar-li la meva última, sincera súplica: amic meu, torni a la literatura!‘

Über den Autor

Quan ja ha escrit Guerra i pau i Anna Karénina, Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910) pateix una crisi espiritual que el porta a renunciar gairebé del tot a la creació literària i a concentrar-se en les seves preocupacions socials i religioses. L’any 1878, en un dels moments més vius d’aquesta crisi, comença a escriure una autobiografia que deixa inacabada poc després. Entre els fragments que en queden, hi ha la descripció del seu primer record:

‚Estic lligat, vull alliberar les mans i no puc. Crido i ploro, i jo mateix trobo desagradable el meu crit, però no puc parar. Damunt meu hi ha algú que s’inclina, no recordo qui, tot passa en una penombra, però recordo que són dues persones, i que el meu crit les afecta, les posa neguitoses, però no em deslliguen com jo voldria, i crido encara més fort. Els sembla que ha de ser així (que jo estigui lligat), mentre que jo sé que no, i els ho vull demostrar, i xisclo amb un crit que a mi mateix em fa fàstic però que no puc aturar. Sento la injustícia i la crueltat no de les persones, que em tenen compassió, sinó del destí, i em faig llàstima a mi mateix. No sé i no sabré mai què era, això, (…) però sé que va ser la meva primera impressió de la vida, i la més forta. I en recordo, més que el crit o el dolor, la complexitat, la condició contradictòria. Vull llibertat, una llibertat que no fa mal ningú, i ells em turmenten; els faig pena, però em lliguen.‘