Eduard Wagner 
Viure o simplement existir 4 
Estic satisfet?

Pot ser que el que es descriu al llibre hagi resultat una mica contundent, però tot va passar tal com s’hi diu. Segur que hi ha moltes memòries i potser aquestes són les on es podria dir que és una vida normal, però aquesta també és la visió de com vaig viure la meva existència. Però això no vol dir que culpi a ningú al meu voltant ni res semblant, tot es basa en les meves pròpies decisions. No vaig poder jutjar si estaven bé o equivocats en aquell moment, només després. També va ser en un 95% la meva decisió de fer-ho així. Si m’hauria deixat dir alguna cosa o no és una altra qüestió. Però el que sens dubte m’acompanyarà fins al final de la meva vida, sigui la forma que sigui, és que una persona pensi en l’assassinat de personatges per tal de donar, potser, un impuls a la seva carrera. Si aleshores els fets i no les estimacions s’haguessin passat de les finances al poder judicial, probablement la meva vida hauria pres un altre curs. Encara que per aquesta causa es determinés que era culpable d’algunes infraccions legals, estic convençut que sóc innocent fins al final de la meva vida. Havia decidit que protegiria el meu fill amb el meu enfocament. Penseu el que en penseu ara, he decidit que estic pel bon camí, en cas contrari el meu fill podria no estar viu avui.

Giới thiệu về tác giả

Si estic content o no amb la meva vida actual, no necessàriament puc respondre, perquè crec que és una visió molt personal. Estic content. Per què? D’una banda, ara la meva existència està funcionant sense problemes en contrast amb el que ja em deixaven viure, de l’altra estic molt content d’haver pogut desfer-me de la meva addicció, que m’havia acompanyat durant 3 dècades. No sé com va passar el 2014. Era un poder superior o era que estava més a prop del suïcidi del que volia admetre per mi mateix. De totes maneres, no ho qüestionaré. Potser tot el que estic donant aquí és una experiència que podria ser útil per a un o l’altre. Però això no vol dir que condemni el que vaig viure, no, ben al contrari. Mentrestant, 6 dècades de vida també hi ha hagut moments bonics, i una de les coses que em ve al cap és el naixement del meu fill. Jutgeu vosaltres mateixos si val la pena viure aquesta existència o no. Ho pots veure com vulguis: són aquestes memòries o és només una seqüència d’esdeveniments de la meva vida. M’agradaria dir que en el moment en què vaig viure això jo era de l’opinió que això era correcte. Gairebé no vaig rebre cap consell de familiars o amics sobre si això era correcte o no. Però sempre hi havia una pregunta sobre si ho hauria tingut en compte. Per descomptat, al llarg de les pàgines següents, sempre hi haurà llocs on estic al límit de la legalitat. Però com que això van ser fa un temps i personalment estic en el que vaig fer o no vaig fer aleshores, no veig cap problema si sorgeixen aquestes conseqüències. Que aquesta sigui una vida plena o feliç no depèn de mi, sinó del lector, però al final trauré una conclusió.
Versió revisada número 4